Si no s'ha permès als grups autoregular-se o dotar-se a si mateixos de mecanismes sancionadors per als casos de free riders, es pot donar la situació que l'execució d'una tasca (per exemple, la realització d'un projecte o treball) arribi a la seva fi, s'hagi de presentar a classe l'activitat duta a terme, i la persona a qui casualment li toqui fer-ho sigui, justament, aquella que no s'ha preparat res de res. El resultat pot ser catastròfic, per a desesperació dels alumnes que sí hagin treballat i, és clar, del professor. Una de les integrants de la xarxa s'hi va trobar recentment, cosa que ens ha donat peu per a debatre les possibilitats existents.
La primera consisteix en mantenir un criteri inflexible i penalitzar el grup. Si el resultat no s'ha aconseguit, i un dels membres no ha aconseguit els objectius, això palesa un fracàs del conjunt. Són els membres del grup els que han d'alertar el professor quan les coses no van bé. En aquest sentit, el grup podria ser penalitzat per no haver donat la veu d'alarma. En el fons, la interdependència positiva dels membres del grup implica que si un s'enfonsa, arrossega els altres. Tanmateix, aquesta posició és rigorosa. Potser no es va donar d'entrada la possibilitat d'expulsar el membre gandul, o han fallat els mecanismes de seguiment per part del professor. A més, segurament caldria distingir entre l'avaluació del grup i la individual.
La segona possibilitat consisteix en donar una sortida al grup. Una solució que ha trobat força acceptació consisteix en donar la possibilitat al mateix grup de buscar una porta. El grup pot decidir què fa amb la seva nota (suspès), de forma que algú (l'incomplidor) assumeixi la seva culpa i s'immoli per a salvar el grup. Per exemple, el professor posa un zero, però el grup decideix internament que aquesta nota s'assigni només al free rider; els altres membres demanen ser avaluats de nou. Aquesta solució segurament funcioni en molts casos, tot i que podria haver-n'hi un d'extrem en què el culpable insistís en la seva innocència, cosa que forçaria la intervenció del professor. Si el professor fa bé la seva feina, arribarà un punt en què l'alumne incomplidor no podrà dissimular el seu fracàs. Com diu la frase atribuïda a Abraham Lincoln,
You may fool all the people some of the time, you can even fool some of the people all of the time, but you cannot fool all of the people all the time.
El debat anterior ens ha servit per a prendre consciència un cop més de la importància de plantejar les activitats cooperatives amb un procediment molt controlat i mil·limetrat. En aquesta línia, resulta fonamental que el professor faci un seguiment de prop de com progressen els grups d'alumnes. Per tant, l'avaluació continuada és una de les peces clau si es vol que l'aprenentatge cooperatiu funcioni. Ara bé, aleshores es planteja el problema etern de la impossibilitat d'observar-ho tot. En efecte, pot haver-hi una part de la cooperació que no sigui observable. A banda d'això, els alumnes necessiten conèixer en què es fixarà el professor a l'hora d'avaluar la cooperació, si és el cas. Per a això pot resultar molt convenient disposar de rúbriques, com les que aquesta Xarxa va elaborar a tall de proposta.
En fi, una vegada més es constata que l'aprenentatge cooperatiu ben fet requereix no només la dedicació sincera dels alumnes, sinó també una càrrega considerable de preparació, gestió i seguiment per part del professorat. Aquesta càrrega de feina resulta no sempre fàcil de combinar amb les múltiples tasques que el professorat també ha de dur a terme, com ara la recerca i la gestió (per no parlar de la càrrega docent en si mateixa, que és ara més elevada que abans).
